diciembre | 2010 | Cartografías

“Diguem que me n’anava, però torno…”:

Diguem que me n’anava, però torno.

Deixava massa coses a mig fer

i això no és decent ni correcte. La gent

-la majoria de la gent, almenys-

no m’hauria trobat pas a faltar,

com a màxim m’hauria dedicat

un record imprecís enmig del gran

tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria

fet de mi, d’aquest home amb qui fa més

de seixanta anys que convisc? Cada vespre,

en rentar-me la boca, la vergonya

m’hauria fet envermellir de ràbia

i fins i tot potser d’enveja. Ara

no em sentiré pas satisfet (com sempre,

per dir-ho clar), però estic ben segur

de poder mirar sense cap angúnia

l’home de fusta del mirall i, junts,

potser descobrirem que els imprecisos

contorns del món en què vivim, absurd,

pedant i fins grotesc, són, tanmateix,

les úniques profundes referències

per conèixer i comprendre, i és amb elles

que estimem i creixem, sense sentir-nos

desmesurats o buits. Ho repeteixo:

diguem que me n’anava, però em quedo.

Cartografías